Sé el que vàreu dir a l’últim Ple (Sobre el dret a l’habitatge)

A la sessió del Ple municipal, els veïns i les veïnes de tres edificis de la nostra ciutat, on viuen en règim de lloguer, van exposar la situació que estan patint a causa de la proximitat de la data de finalització dels seus contractes. La propietat els ha comunicat que hauran d’abandonar el seu habitatge si no és que estan disposats a assumir l’increment de renda que els proposen, que pot arribar a ser del 40% en alguns casos.

Aquest cas no ha tingut el mateix resso als mitjans de comunicació que el que ha tingut el de Sant Joan Despí. Aquests dies, els mitjans de comunicació han fet resso de la situació que pateixen els llogaters de l’edfici situat a l’Avinguda Tarragona número 113 de Sant Joan Despí. El cas de Sant Joan Despí i el de Castelldefels són molt semblants. En ambdós casos es tracta d’edificis que han estat en mans de la SAREB; en ambdós casos la SAREB els ha venut a fons d’inversió o fons voltor”; en ambdós casos, en finalitzar el contracte de lloguer, aquests fons d’inversió o fons voltor comuniquen als llogaters que o paguen més o no els renovaran el contracte.

El 2012 es va crear la SAREB, popularment coneguda com a “banc dolent”. L’objectiu de la seva creació era que abosrbís els actius tòxics dels bancs, és a dir, terrenys i edificis que s’havien desvaloritzat. El que hauria pogut ser un mitjà perquè l’habitatge tingués un ús social es va convertir en una font més d’especulació del mercat immobiliari. La SAREB gestiona 100.000 habitatges a tot l’Estat. D’aquests, 39.156 es troben a la zona metropolitana de Barcelona. Una part de la solució per fer polítiques d’habitatge seria que la SAREB posés a disposició de les administracions públiques aquest parc del qual disposa. Al contrari, opera com un fons d’inversió més del mercat immobiliari. La SAREB no només és un dels agents del problema dels veïns esmentats anterirorment, a Castelldefels en tenim un altre exemple al C/Santiago Rusiñol. La SAREB n’és la seva responsable i, malgrat que és coneixedora de l’interès de l’ajuntament de convertir-lo en un edifici d’habitatges per atendre els col·lectius més necessitats, no els ha posat a la seva disposició.

Al mateix temps, el que semblava que era una situació que es limitava a grans ciutats com Barcelona com a conseqüència de la turistificació, arriba a ciutats com la nostra. I és qui va provocar la bombolla immobiliària fa 10 anys ha trobat un nou filó: la bombolla del lloguer. Repassem algunes dades. Entre 1997 i 2007, es van construir 6,6 milions d’habitatges, una quantitat gairebé igual a les que van construir França, Itàlia i Alemanya juntes. Durant la mateixa dècada, mentre els salaris s’incrementaven en un 30%, el preu de l’habitatge ho feia en un 300% tot i que hi havia més oferta que demanda. Des de 2008, s’han produït més de mig milió de desnonaments a tot el territori de l’Estat dels quals un 50% han estat d’habitatges de lloguer. El 2017, el preu del lloguer en el conjunt de l’Estat ha tingut un increment del 18,4% i a la demarcació de Barcelona ha patit un augment del 8,8% mentre que a Castelldefels ha estat del 21,5%, un percentatge molt alt tenint en compte que a la ciutat de Barcelona, la més cara de l’Estat, es va produir un decrement del 2,4% i que, actualment, el preu mitjà del m2 a la nostra ciutat se situa en els 16,10 euros, només 1,40 euros per sota de Barcelona, mentre que els salaris només s’han incrementat un 1,41%.

Calen lleis que limitin els preus del lloguer, que regulin el mercat de l’habitatge i que en frenin la seva utilització com un element especulatiu més. Cal invertir en polítiques que garanteixin l’accés a l’habitatge per part de tothom. La llei que regula el lloguer (la LAU) desprotegeix els llogaters i no hi ha cap llei que posi la funció social de l’habitatge com a principi bàsic. L’habitatge hauria de ser un dret amb la mateixa consideració que tenen la salut i l’educació i hauria d’estar protegit de ser objecte d’especulació i hauria d’estar garantit per a tothom. Però la realitat queda molt lluny d’aquesta consideració. Malgrat que el dret a l’habitatge està reconegut com a tal, la llei no l’empara com a tal i deixa en mans del mercat un bé que és de primera necessitat.

Mentrestant, els ajuntaments, la institució més propera a la ciutadania, no tenim marge de maniobra per actuar amb solvència i celeritat ja que no tenim competències en matèria d’habitatge i ni la SAREB ni els fons d’inversió ni les entitats bancàries –que al cap i a la fi tenen la clau per resoldre la situació perquè ostenten la propietat de la gran part dels habitatges buits- no tenen cap obligació de donar-nos prioritat per disposar de parcs d’habitatge que puguin cobrir les necessitats de la ciutadania.

Els grups de l’Equip de Govern Municipal a proposta de Movem vam presentar una moció en defensa del dret a l’habitatge que recollia les qüestions que hi ha exposades en aquest post. Es va aprovar amb els vots favorables de tots els grups municipals i l’abstenció del PP.